Le avventure di Pinocchio. Storia di un burattino de Carlo Collodi. Capitolo I.

 

E aventüe de Pignèo.
Stòia de na marioneta.
Tradüssion en léngoa sprügoina s-ceta do libro Le avventure di Pinocchio. Storia di un burattino de Carlo Collodi fata da Pier Giorgio Cavallini

Come l’è ‘ndà ch’er Maistro Sïeza, er bancaà,

i ha trovà ‘n tòco de legno ch’i cianzeva e i s’arideva come ‘n fanteto.

 

— La gh’ea na vòta …

— En rè! — i dian d’asbrivà i me letoi pecenin.

— No, fanti, a ve se sbagià. La gh’ea na vòta ‘n tòco de legno.

I n’ea miga ‘n legno ‘legante, ma ‘n tòco de legno üsüàle, de quei che se üsa d’envèrno pe’ brüzàe ‘nt’a stüfa e ‘nt’er fossigiao da fae ‘r fègo pe’ scaodae e stànsie.

A ne sò come l’è ‘ndà, ma ‘n bèo giorno quelo tòco de legno i è capedà ‘nt’a bütéga d’en vècio bancaà, ch’i se ciamava Tògno, ma che tüti i o ciamavo Maistro Sïeza, perché i gh’aveva a pünta da nàpia senpre lüstra e rossa, come na sïeza madüa.

Quande ‘r Maistro Sïeza i ha visto quelo tòco de legno i s’è sübeto salà, e fregàndose e man pe’ a sodisfassion i ha mogognà ‘nfra de lü:

— Sto legno i è capedà daveo a tagio, i me sèrva pròpio per fae na ganba a ‘n taolin. —

E cossì, ‘ito dito, i ha ciapà na següa ben molà per comensae a cavaghe a scòrsa e a sgrossalo; ma quande i è sta ‘n simo de daghe a prima següà, i è arestà ‘nbanbolà con er brasso pe’ àia perché i ha sentü na gozetina sotì sotì che la se gh’aracomandava:

— Ne stae a picae tròpo fòrte! —

Fegüéve com’i gh’è arestà quer pòveo vècio der Maistro Sïeza!.

I ha mià co’ i òci stralünà en zio pe’ a stànsia per vede de donde la vegniva quela gozetina, ma i n’ha visto nissün! I ha mià sot’ar banco, nissün; i ha mià ‘nt’en guardavì ch’i ea senpre sarà, nissün; i ha mià ‘nt’o cestin dee büscàge e dea segadüa, nissün; i ha ravèrto l’üsso dea bütéga pe’ dae n’ocià ‘nt’a strade, nissün. E donca? …

— Ho capì — i ha ‘ito con na risina gratàndose a perüca — se veda che quela gozetina a m’a son enmaginà me. Remetémosse ao travagio. —

I ha repià a següa ‘nt’a man e zü ‘n gran corpo ao tòco de legno.

— àhia! te m’è fato mao! — la l’ha sgozà, lastimàndosse, a gozetina.

‘Sta vòta er Maistro Sïeza i gh’è arestà li come ‘n bacèo, co’ i òci fèa da tèsta pe’ a paüa, co’ a boca sbalancà e co’ a léngoa de fèa che la gh’ariva ‘nfin aa baza, come s’i füsse ‘n facion der Vaodevaa.

A pena ch’i ha refiadà i ha comensà a die, co’ a tremarèla e barbotando daa petachina:

— Ma de donde la saà mai sortì fèa ‘sta gozetina che l’ha ‘ito àhia? … Epüe, chi la ne gh’è nissün. La ne saà miga che ‘sto tòco de legno i ha ‘npaà a cianze e a lastimasse come ‘n fanteto? A ne ghe credo. ‘Sto tòco de legno èchelo chi: i è ‘n tòco de legno da brüzàe, come tüti i àotri, che se t’er caci ‘nt’er fègo te ghe pè chèze na lavezaa de fazèi … E donca? Ne se ghe saà migà alogà ‘ndrento quarchidün? S’i se ghè ‘logà ‘ndrento quarchidün a gh’er cavo me. Pèzo pe’ lü! —

E con de die ste paòle i ha ciapà ‘nt’e doa man quer pòveo tòco de legno e i ha scomensà a sbàtelo d’en sa e d’en la contro ae müàge dea stànsia.

Pò i ha sbandà e oece pe’ sentie se la ghe füsse anca quela gozetina che la se lastimava. I ha spetà ‘n pao de menüdi, gnente; sìnque menüdi, gnente; deze menüdi, gnente!.

— Ho capì — i ha ‘ito sercando d’arìdesse e sbarüfàndosse a perüca — se veda che quela gozetina che l’ha ‘ito àhia a m’a son enmaginà me! Remetémosse ao travagio. —

E sicome che aomai i s’ea trovà paüa, i s’è misso a fae na cantadina per fasse coragio.

Entanto i aeva misso a següa ‘nt’en canto e aeva ciapà a ciona pe’ cionae e lüstràe o tòco de legno; ma ‘nmentre ch’i o cionava ensü e ‘nzü i ha sentü torna a gozetina che la ‘r coionava:

— E smétela che te me fè er belétego! —

‘Sta vòta er pòveo Maistro Sïeza i gh’è arestà seco e i è grodà. Quande i ha ‘ravèrto i òci i ea ‘setà ‘n tèra.

I gh’aveva ‘r moro stralünà e anca a pünta dea nàpia, che l’ea senpre rossa, dar piopio la gh’ea deventà türchìna.

Lascia un commento

Il tuo indirizzo email non sarà pubblicato.